dissabte, 3 de novembre de 2018

FA 40 ANYS QUE... exercia de mestre a Torroella de Montgrí


FA 40 ANYS QUE… 
“… us vaig conèixer i encara us recordo”. És tot el que vaig poder escriure en la “gegantina” postal commemorativa del sopar de germanor del divendres 19 d’octubre de la promoció d’alumnes del Col.legi Guillem de Montgrí que durant el curs 75-76 vaig tenir el plaer de compartir amb ells com a mestre. No hi havia espai suficient i els escasos i diminuts que restaven els havia de prestar pels que encara no havien escrit la seva meditació o per una de les alumnes més “entremaliades” però simpatiquíssima que es dedicava amb la seva  alegría i “desimboltura” escriure uns “afegitons” o fer un dibuixet a quasi cada uns dels escrits. Un vaixell amb una cofoia estelada il.lustrava un dels espais en blanc que quedava. Som del mateix bàndol.
M’hagués agradat escriure una miqueta més però vaig fer tard. Els alumnes s’havien avançat al mestre. Però és igual, ho faig ara, comptant amb més espai per tal d’expressar els sentiments que vaig experimentar durant la trobada de cinc hores. Van pasar volant. Vau anar a la “bollera” a quarts de 3 de la matinada ?
Mil gràcies per la vetllada que em vau fer passar. Pels records. Per les lliçons apreses. Jo, us “adoctrinava” en Ciències Naturals i Socials. Moltes coses que em vau explicar no us les vaig pas ensenyar.
Vosaltres, quaranta anys després, amb entusiasme, alegria, amistat, confiança… em vau confirmar que l’escola de la vida és la que completa amb escreix l’escola tradicional.
Jo, l’any 75,  era un noi amb corbata i sense bufanda, vosaltres uns nens i nenes. És un dir, amb el que em vau explicar no éreu tant ingenus com jo em pensava. Novato de la professió. No hi havia gaire diferència entre el meu aspecte i el vostre.
Ara, ja és un altre “cantar”. Sóc una persona gran sense corbata però amb bufanda. Vosaltres uns “nois i noies”. Unes noies que heu millorat amb el temps. Com el vi. Ara sí que la diferència d’edat es nota entre vosaltres i un “servidor”.
Us recordava a tots… No heu canviat gaire, és veritat. La cara innocent amb un pessic de pilleria s’ha convertit en una faç que reflecteix experiència i maduresa.
El que no he oblidat ni oblidaré mai és els dos cursos que vaig passar a la vostra vila. Els alumnes, els professors companys, les anècdotes, les vivències…
La majoria us recordàveu de mí. Un d’ells, al saludar em diu: el Sr. Piqué ! Carrer de l’Escopeta num. Pum ! No recordava que aquesta broma ja la feia en aquella època.
La bufanda l’he guardada en una capsa al costat de la famosa corbata. Les dues restaran atentes a una possible propera trobada.


Jordi Piqué Sagrera

diumenge, 14 d’octubre de 2018

divendres, 12 d’octubre de 2018

FELICITACIONS


Em sento joiós per les vostres felicitacions.
No tinc l’habitud de guaitar els aniversaris, per tant, gratular els meus companys/es del Facebook. Més aviat per peresa que per oblit. O també considerant que moltes d’aquestes felicitacions hauran prescrit perquè seran descobertes quan ja hauran ultrapassat uns jorns o mesos de la diada. O no seran mai vistes ja que molts de vosaltres no esbataneu sovint el vostre “carallibre” i passaran desapercebudes. Però això no exclou que no cavil.li amb cada un de vosaltres quan és la celebració del vostre natalici i que us desitgi el millor. I que avui experimenti joia per les vostres enhorabones. Des d’ara acompliré com m’heu obsequiat vosaltres.

Avui he cobrat una pila de felicitacions dels meus amics facebookeros, dels whatsapperos, dels telefoneros… a més dels privats de la família i dels personals dels amics que no estan adherits a les xarxes socials.

Des de la primera felicitació telemàtica, poc després de repicar les 12 campanades de la nit, fins ara, ha estat un plugim de missatges. Des de l'altre vora del "xarco", de l’Amèrica Meridional (Argentina, Xile, Brasil…), de l’Amèrica del Nord (Canadà…). Des de les províncies de Cadis, Còrdova, Màlaga, des de Galícia… i d’arreu de la nostra terra: Catalunya. I predominantment del nostre poble: L’Escala. 
En castellà, en català, en bilingüe, amb suposat accent sudamericà, britànic, gàl.lic…
Gent d'heterogenis sentiments, inclinacions, afeccions… però, crec que tothom, amb idèntic denominador comú: l’amistat, l’afecte, la franquesa i la companyonia per sobre de tot.
Precisament mentre escribia aquest comentari he rebut una felicitació des de Vancouver. Un canadenc amb arrels catalanes. Es defineix com català canadenc. Em diu: “Tengo nacionalidad española pero mi espíritu, alma y corazón está para Catalunya”. 
Si fa uns dies fluïa per la xarxa un comentari sobre no sé que de l’algoritme del Facebook, avui ha quedat palès que no té significança. Quan l’esdeveniment, el comentari, la imatge, la fotografia s’ho mereix els facebookeros acomplim. I no som tan sols els 25 de sempre.
Cada any, sigui el 10 d’octubre o per Sant Jordi, l’allau de felicitacions és més o menys igual. Però avui m’ha colpit i a la vegada m’ha encaboriat. Em faig ancià encara que em senti jove ? Vint-i-set anys ! Ja són anys, ja ! 
Sembla que era ahir quan vaig brotar. Encara ho evoco. A les 8 del capvespre sota una pluja com la d’aquesta nit passada. El meu pare va posar en marxa la moto Guzzi i cap a l’Armentera a cercar-me. Al menys és això és el que em van manifestar. I m’ho vaig creure. Els pares no diuen mai mentides.
Tostemps m’han agradat les matemàtiques, són exactes, no consenteixen interpretacions subjectives. Els números són la meva debilitat però hi ha una cosa que no em quadra. Si vaig néixer el 10 del mes 10 a les 8 del vespre com pot ser que tingui 27 anys. Si 10 + 10 + 8 fan 28 ! Pot ser que m’hagi descomptat ?
Concloent, moltes gràcies per les vostres felicitacions.

divendres, 31 d’octubre de 2008